Catalunya Camina
Associació que treballa per millorar les condicions de mobilitat i reforçar la seguretat dels vianants
“Caminar és la primera cosa que un nen vol fer i l’última a què una persona gran desitja renunciar. Caminar és l’exercici que no necessita un gimnàs. És la prescripció sense medecina, el control de pes sense dieta i el cosmètic que no es pot trobar en una farmàcia. És el tranquil·litzant sense pastilles, la teràpia sense un psicoanalista i l’oci que no costa un cèntim. A més a més, no contamina, consumeix pocs recursos naturals i és altament eficient. Caminar és convenient, no necessita equipament especial, és autoregulable i intrínsecament segur. Caminar és tan natural com respirar.”
Aquest és l’inici de la Carta Internacional del Caminar (10/2006), un text referent pel que fa a la cultura d’un fet tant natural com intrínsec en l’ésser humà. Aquesta missiva ha estat signada a dia d’avui per més de 70 organismes del Principat: des d’ajuntaments com els de Barcelona, Tarragona, Lleida, (Girona??), Reus, Salou, Ripoll… a més de consells comarcals, el mateix Departament de Territori de la Generalitat de Catalunya i l’operador de transport públic FGC.
Més recent ha estat l’acord de Govern 149/2023 pel qual la Generalitat ha aprovat l’Estratègia catalana dels vianants 2030, un text amb un centenar de propostes, classificades en 10 eixos, per fomentar els desplaçaments a peu de manera segura. L’objectiu és que la proporció de desplaçaments locals a peu sigui, com a mínim, del 60% al centre de les ciutats i del 50% als districtes exteriors l’any 2030. Les proporcions actuals són del 54% i del 40%. Ara el Departament de Territori disposa de 6 mesos per elaborar un primer programa d’actuacions.
Cal remarcar que aquesta Estratègia no hagués estat possible sense la tenacitat, la constància i perseverança de la figura de l’Ole Thorson (Copenhaguen 13/08/1941 – Barcelona 31/03/2023), persona inspiradora, mestre, referent, enginyer i activista en entitats diverses com Catalunya Camina, P(A)T o la PTP, i que ha deixat un llegat imprescindible per a tots aquells implicats en la defensa i promoció dels desplaçaments de sèrie, universals: la promoció del transport públic i la prevenció dels sinistres de trànsit.
En un context d’ebullició climàtica i declarada l’emergència climàtica (pel Govern de l’Estat, la Generalitat de Catalunya i diversos ajuntaments com el de Barcelona entre d’altres), i la imprescindible descarbonització de l’economia, cal preguntar-se si el model urbanístic de les ciutats i la metròpoli de la capital catalana respon a les necessitats vitals dels seus habitants i ciutadans. L’eslògan de la ciutat dels 15 minuts implica espai, proximitat, planificació, barri (Barcelona en té 73) i també temps: teletreballar i treballar a prop del lloc de residència hauria de ser més comú de l’habitual per tal d’avançar en la imprescindible i urgent reducció d’emissions i minimitzar externalitats dels desplaçaments. La necessitat de retornar l’espai públic, com a recurs finit de les nostres poblacions, a la ciutadania, és més que un clam. En aquest sentit, la planificació urbana ha de contribuir -i de fet ha començat a fer-ho- en aquest gir de les ciutats motoritzades cap a espais urbans menys contaminats (visualment, acústicament i on respirar un aire net no sigui un privilegi), amb més verd urbà i menys asfalt, com demanen institucions com l’ISGlobal Barcelona, un referent en l’àmbit de la recerca. El concepte de superilla va en aquesta línia. Els reptes són majúsculs: envelliment de la població i el seu dret a perllongar al màxim la seva autonomia; així com el dret de la infància a créixer en entorns saludables; o l’amenaça de l’obesitat infantil. És la teva ciutat, el teu barri, el teu carrer, un espai 8/80 on infants (+/- 8 anys) i gent gran (+/- 80 anys) es puguin moure a peu amb facilitat i seguretat?
És la teva ciutat, el teu barri, el teu carrer, un espai 8/80 on infants i gent gran es puguin moure a peu amb facilitat i seguretat?
Resumint molt, la lluita per l’espai públic continua vigent: primer, va ser la irrupció del cotxe i la seva cultura de la velocitat qui va arraconar el ciutadà i els seus desplaçaments a peu a les voreres. Després, la prioritat amb la fluïdesa del trànsit va fer que, a més, aquesta cultura centrada en el motoritzat imposés els espais per on els ciutadans havien de travessar el carrer –pas de vianants- així com el temps (semàfors). En l’actualitat l’ús de la vorera per estacionar vehicles com les motocicletes, per circular de manera indeguda sigui en patinet, bicicleta o fins i tot amb la moto, a més de terrasses i els seus elements ocupant més del 50% d’amplada de l’espai útil, fan que l’ecosistema urbà i la convivència en conjunt es degradi, generant hostilitat envers les persones que anem a peu, perquè no ho podem oblidar: tothom és vianant i ciutadà per davant de tot, però no tothom és motorista, conductor de cotxe, usuari de bicicleta o patinet. Recuperant les teories d’Ildefons Cerdà, encara vigents, a més de visibilitzar els desplaçaments a peu, cal tornar a higienitzar la ciutat per preservar el bé comú més preuat: la salut. Caminem.
