Maria Carme Freixa
Responsable de mobilitat de l’Associació de Micropobles de Catalunya
Tenir carnet de conduir i cotxe en un micropoble és tan imprescindible que parlar de mobilitat i transport públic és posar sobre la taula una necessitat bàsica que ha de deixar de tenir només solucions particulars i privades per fer-ne una oportunitat comunitària. Segurament poques actuacions i programes públics tenen uns pressupostos tan elevats i són tan ineficients com moltes línies de transport regular o instat en el món rural. De fet, són serveis molt poc coneguts i escassament valorats per les persones que hi vivim. I quan es parla d’invertir en fer noves estacions de metro o els mils d’euros de cost diari del transport metropolità, ens sembla que vivim en un altre planeta.
I és que de nou, en el tema de la mobilitat i el transport de viatgers, també hauríem d’aplicar, com des del micropobles sempre hem defensat, el principi de subsidiarietat i que l’administració més propera pugui tenir instruments i recursos per solucionar problemàtiques locals i intermunicipals. El dia a dia d’un micropoble no s’entén sense haver de desplaçar-se, ja sigui des de la masia on es viu fins al poble, o del poble fins al centre escolar de referència (IES segurs però també escoles), al metge (CAP o hospital), a la compra o, sobretot, a treballar. D’aquí que si algú no ho té resolt, no pugui venir-hi o continuar vivint-hi. Els joves es treuen el carnet al fer 18 anys, però la gent gran queda en una situació de dependència i aïllament quan arriba el moment en què no els renoven el permís. Davant la manca de servei públic, es busca l’opció de familiars que fan festa de la feina per acompanyar-los, o bé, s’adapten als horaris de viatge de les veïnes que els recullen a casa o al lloc concret on han d’anar. Una altra opció és pagar un servei de taxi, però no sempre es troba aquesta possibilitat. Des dels consells comarcals es fan intents de solucions de transport a demanda més o menys flexibles, però s’acaba obtenint un resultat desigual i el servei compta amb usuaris molt esporàdics. Un cop més, és un peix que es mossega la cua: com que hi ha poca oferta i massa rígida, la gent ja s’espavila de manera individual, el transport públic va buit i l’acaben eliminant.
Per alcaldes i regidors, la problemàtica del transport és tan inabastable que no se sap per on començar. No es té cap tipus de competència, no es coneixen prou les normatives de funcionament (fruit de temps passats i ara defensats fèrriament per les empreses que s’hi han hagut d’adaptar), no s’entenen els concursos i les concessions es fan en paquets que barregen drets i deures de línies regulars, de transport escolar i drets adquirits de les concessionàries, que embolica que fa fort tot plegat. Aquí també s’hauria de ser més flexible per incorporar solucions que permetin serveis amb vehicles de 5 places, que puguin ser més sostenibles ambiental i econòmicament, amb autoritzacions que, més enllà d’una llicència de per vida, siguin flexibles, segures i que permetin portar la polivalència fent viatges de persones i de paqueteria, per tal que també puguin ser una oportunitat laboral. Actualment hi ha múltiples aplicacions tecnològiques que permetrien gestionar tota la informació d’oferta i demanda, i cal voluntat i recursos per fer-ho realitat.
De nou, sorgeix una altra reivindicació dels micropobles: simplificació administrativa i normativa adaptada segons necessitats de l’entorn rural, també en l’àmbit de la mobilitat. Els ajuntaments dels municipis amb menys d’un miler d’habitants som més de la meitat dels municipis del país i abastem també més de la meitat del territori català. Per això alcem la veu i volem participar en el disseny de solucions per garantir la mobilitat dels nostres habitants, igual que aquells que viuen a Barcelona o a altres grans ciutats. Tenim clar que el dret de la ciutadania és un, i s’ha de garantir de la mateixa manera, es visqui on es visqui. Sabem que la solució mai podrà ser la mateixa, i treballarem amb totes les eines possibles per un model realista i que respongui al que requereix i mereix la ciutadania.
