Toni Segarra i Barreto
President de Ferrocarrils de la Generalitat de Cataluna (FGC)
Fa 175 anys uns pioners, avançats al seu temps, van decidir construir el primer tren a l’Estat espanyol i ho van fer aquí, a Catalunya, amb la inauguració del ferrocarril entre Barcelona i Mataró. Ara, més de 100 anys després, necessitem noves persones pioneres que reprenguin aquell esperit i planifiquin el futur d’un país connectat, cohesionat, sostenible i accessible.
Fomentar el transport públic és imprescindible per afrontar els reptes de mobilitat presents i futurs i el transport ferroviari és l’opció més sostenible, resilient i respectuosa amb el medi ambient. Però és que, a més, el benefici d’implementar una xarxa ferroviària potent va molt més enllà de la sostenibilitat i contribueix a resoldre els grans reptes actuals en l’àmbit de l’urbanisme, de l’accés a l’habitatge i del desenvolupament econòmic geogràficament transversal.
El Govern de Catalunya, de la mà de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, té en marxa grans projectes que, per descomptat, cal continuar i accelerar. La connexió ràpida amb l’aeroport, el tramvia del Camp de Tarragona, les noves operacions de Rodalies Lleida. Però cal començar a treballar projectes que ens permetin visualitzar una Catalunya connectada i sostenible l’any 2050. Una aposta ferma per connectar ferroviàriament i eficientment el Pirineu, la costa gironina i les Terres de l’Ebre amb la resta del país; per l’eix transversal ferroviari, pensat per transportar passatgers i mercaderies per una línia de trens interior que connecti Lleida amb Girona sense passar per Barcelona; o, a escala metropolitana, per la línia orbital ferroviària que connecti Vilanova, Vilafranca, Martorell, Terrassa, Sabadell, Granollers i Mataró.
Les oportunitats que aquestes actuacions obririen sobre terrenys ferroviaris, a més, permetrien alliberar grans buits urbans i millorar les fractures històriques entre barris, cosa que facilitaria la connectivitat entre línies i, alhora, la intermodalitat. Un horitzó amb línies paral·leles i transversals per a tot el país, que articuli una xarxa efectiva de transport que ajudi a distribuir millor l’activitat econòmica i, per descomptat, tregui cotxes i camions de carreteres i autopistes.
Tot el país es beneficiarà directament d’aquestes infraestructures: les persones que resideixen actualment a les ciutats intermèdies de Catalunya; les que hi residiran en un futur, fruit del canvi del model d’urbanisme que, cada vegada més, fa que les persones canviïn el seu lloc de residència quan la ciutat no és capaç d’oferir habitatge assequible de proximitat; les barcelonines i els barcelonins, ja que invertir en trens és la política de sòl més efectiva perquè l’ampliació de la corona metropolitana sosteniblement habitable permetrà una moderació en els preus de l’habitatge i una millora en la qualitat de l’aire; i, per descomptat, els veïns i veïnes de les comarques de muntanya, de les Terres de l’Ebre, de comarques gironines i de Lleida.
No estem inventant res. Països com Suïssa, Alemanya, Països Baixos, França, Dinamarca o el Canadà estan repensant la manera de planificar el territori i afavorir la complementarietat entre ciutats i zones perifèriques, tot fomentant polítiques de sòl que facilitin un creixement repartit de les ciutats, en lloc de concentrat en una capital única. Com diuen els urbanistes: aconseguir un model territorial més igualitari, basat en un sistema de ciutats equivalents.
Escurçant les distàncies i facilitant el transport, millorarem l’aire que respirem, contribuirem amb decisió en la lluita contra el canvi climàtic, desenvoluparem el teixit industrial més equitativament, facilitarem i descentralitzarem el turisme, posarem solució al problema de l’habitatge, i millorarem l’accés a la sanitat, a l’educació i als serveis socials.
