Com ha rebut que li donin el Premi d’Honor?

Encara no m’ho crec. Són tants anys treballant… Ho rebo amb sorpresa. Jo treballo cada dia i faig el que bonament sé. I que t’ho reconeguin,  et fa pensar que potser sí…. que potser sí que m’ho mereixo…

Com es va iniciar en el món del transport?

Jo vaig començar amb 16 anys, comptant moneda. Comptava la recaptació dels conductors, mentre al mateix temps estudiava. Vaig anar aprenent i em van anar ensenyant.. Sobretot el José San Juan, que era director de l’escola i també gerent d’aquí (TGO) i em va ensenyar moltes coses.

Després he passat per tots els departaments: de qualitat, trànsit, reserva, recursos humans.. Perquè no hi havia una altra persona. S’havia de fer i es feia.

Quins han estat els seus referents?

Hi ha hagut dues persones molt importants per a mi: el José San Juan i el Salvador Alapont, que han estat els meus mentors. Amb el Salvador vaig començar molt joveneta. Ell també era molt jove quan va comprar l’empresa, i també va ser quan va entrar-hi el José San Juan. Els primers anys, el Salvador Alapont també feia de conductor, i jo estava a oficines. Vaig tenir la seva confiança i em va donar molta llibertat per fer coses. El Salvador per a mi ha estat la meva persona de referència. N’he après moltíssim…

Però ja ve d’una família que sempre s’ha dedicat al món del transport….

Sí, al meu avi li deien que era de “Cal Miquel dels burros”. Era traginer, i fins i tot transportava gel d’una fàbrica d’Olesa fins a Vacarisses, ja que abans no hi havia neveres i es transportava el gel amunt i avall. I el meu pare i el meu tiet – la 2a generació- es van dedicar al món del camió. Van crear una empresa d’àrids que es deia TransPros, fins que va anar malament i el 1975 va plegar. I jo he seguit per un altre camí, que és el del transport de viatgers. Però l’olor a benzina sempre ha estat present a casa meva.

Quin ha estat el moment més important en la seva trajectòria?

Tinc dos moments importants. El primer, quan l’any 2011 vaig agafar un virus i vaig quedar en coma. Va ser un cas d’hepatitis fulminant. Per sort, vaig trobar donant i em van trasplantar. Va ser un moment crític perquè jo portava tot el que era l’empresa, però l’equip va respondre de forma increïble.

I un altre moment crucial va ser la mort del Salvador, que va ser inesperada perquè va patir un infart. Era l’any 2005 i tot just havíem celebrat el seu 60è aniversari. Ell era el gerent i propietari de l’empresa. I, és clar, em vaig haver de fer càrrec de tot el grup. Van ser moments molt complicats.

Després, al 2006 vam vendre l’empresa al grup Direxis. Dic “vam” perquè per a mi és com si fos la meva empresa, perquè són molts anys treballant-hi… I m’identifico.

Quin canvi creu que ha fet l’empresa en aquests anys?

Passar d’una empresa familiar a dins d’un grup té el seu procés de canvi. De fet, com qui diu, encara ens hi estem integrant. Intentem mantenir aquesta familiaritat, perquè és el nostre ADN. Però, és clar, hi ha un consell d’administració, que al final és qui dirigeix i planifica l’estratègia del grup i de les empreses. És un canvi. Però, vaja, estem molt contents de formar part d’un grup tan potent.

Pel fet de ser dona, li ha costat més fer-se un lloc en l’àmbit del transport?

Jo era un dona en un món d’homes. Però també era molt joveneta i tenia moltes ganes. I el punt de vista d’una dona sempre és diferent.

Com que vaig començar molt jove, a dins l’empresa va ser una cosa natural. I amb el Salvador teníem diferents punts de vista, però això feia créixer l’empresa.

El problema més aviat el tens quan surts fora, perquè la gent no està acostumada. No és que no t’acceptin, però costa que una dona estigui parlant de motors o de vehicles.. Jo no en sé molt, però amb 38 anys alguna cosa sé. I, per tant, quan veuen que parles el mateix idioma que ells, no és tan complicat.

Quines fites creu que ha aconseguit?

Haig de dir que tot el que m’he proposat, ho he aconseguit. Tot. No puc dir que hi hagi alguna cosa que no hagi aconseguit.

I de què se sent més orgullosa?

De tenir aquest equip. Per a mi, el millor és tenir l’equip de treball que hi ha aquí a l’empresa. És que sense l’equip, un no fa res.

Teniu pla d’igualtat a TGO DX?

Nosaltres el pla d’igualtat ja el vam implantar abans que fos obligatori, pel tarannà propi de l’empresa. Sí que és veritat que jo la dirigeixo, i la majoria de l’equip, dins les oficines, són dones. Som dones.

De fet, aquesta empresa és un referent perquè sempre hem tingut dones. Fa 30 anys ja vam tenir una noia que va començar a fer de conductora, quan no era una cosa habitual. I sempre hem tingut dones conductores.

Aposteu per la sostenibilitat?

Hem incorporat dos busos elèctrics, amb conveni amb FGC i Generalitat, i hem estat els primers operadors a portar un servei interurbà al tren. Totes les línies d’aportació al tren de FGC estan a punt de descarbonitzar-les i que siguin zero emissions, i per això hem introduït aquests dos vehicles.

Quin és el tret diferencial de TGO DX?

Les empreses de transport cada vegada són més grans i als petitons cada vegada ens costa més ser competitius. Nosaltres el que intentem és ser competitius amb petites diferències com l’aspecte tecnològic, i donar un valor afegit.

Quina importància tenen les tecnologies per a vosaltres?

Nosaltres, les tecnologies sempre les hem tingut molt a dins. Aquí al principi teníem pocs recursos i, per tant, ja en el seu moment tot el que ens ajudés la tecnologia -perquè al principi no era normal tenir ordinadors- nosaltres ja ho vam aplicar des d’un inici. És a dir, el que es podia fer automatitzat i mecanitzat, no ho fèiem a mà. Això feia que els processos fossin més àgils. Després sí que vam introduir més gent, però vam passar molt de temps amb només 3 persones, que ho fèiem tot.

Aquests darrers anys han estat força complicats per al sector del transport públic. Com ho heu viscut?

El sector no ho hem tingut fàcil. Primer, vam patir la crisi de 2008, que ja va ser dura. Al 2020, amb la pandèmia, també va ser un abans i un després. De fet, al 2019 nosaltres havíem fet rècord de facturació i portàvem una línia ascendent. Havíem complert el pla estratègic, i tot ens anava a favor… Però va arribar la pandèmia i vam haver de parar. A Igualada fins i tot vam haver de parar abans. Allà, va ser zero. I després, serveis mínims. Va ser molt dur.

Per acabar-ho de rematar, ens ha vingut la crisi energètica i ens ha acabat de menjar els pocs recursos que teníem.

És un gran esforç el que fan les empreses, perquè al final els recursos arriba un moment que s’acaben. I portem molts anys sense revisió de preus. Crec que en casos excepcionals s’hauria de poder donar una mica més de marge a les empreses i no haver-nos de menjar nosaltres sols els costos de tot això. Sí que ara hi ha el compromís de la Generalitat de fer una revisió de costos en els contractes-programa. Però tots aquests anys passats, els increments del 40% de gasoil, de matèries primeres, els hem hagut d’assumir les empreses.

A més, l’any passat va arribar el decret de rebaixa de títols, que també ens han de compensar, i espero que algun dia ens compensin… És tot plegat. Tenim un sector molt complicat. Les empreses anem treballant, anem gastant, però hi falta una mica més de finançament per part de les administracions.

I ara, en quin moment us trobeu?

Ara hem recuperat viatgers, i gairebé estem igual que al 2019. Perquè la caiguda va ser molt important… De moment, els costos segueixen essent els mateixos que teníem fa 10 anys o més, perquè crec recordar que els contractes-programa els vam signar al 2009. Estem en el moment de pensar que si ens actualitzen els costos, els resultats no seran tan dramàtics com són ara.

Com veu el futur de la mobilitat?

Perquè el futur de la mobilitat funcioni, l’administració hi ha d’invertir molts diners. Perquè actualment els recursos són molt limitats. Haurien d’abocar recursos per donar un bon servei i també perquè fos més optimitzat, que no només hi hagi línies tradicionals. Ara, per exemple, nosaltres estem apostant pel transport a la demanda, perquè creiem que és una part del futur del transport públic…

Creus que us en sortireu?

Sempre ens n’hem sortit. De fet, l’any passat vam celebrar el centenari de TGO DX. I espero que puguem celebrar-ne 100 més. Però és complicat. Hi hauria d’haver un recolzament, no només al nostre sector, sinó en general a totes les empreses. Perquè al final, el país i la indústria, tot, depèn de les empreses i del moviment que generis de llocs de treball. S’hauria d’ajudar més a les empreses.