ELISENDA PIFARRÉ I ESTRADA
El seu exemple d’esforç i tenacitat per obrir-se pas en un àmbit que, fins fa poc, estava molt masculinitzat, li ha valgut l’atorgament del Premi d’Honor dels Premis MobiliCat d’aquest any. Va començar fent tasques administratives a Renfe i posteriorment ha anat ocupant càrrecs de gestió fins a assumir una de les posicions amb més responsabilitat en l’àmbit de la mobilitat i el transport públic: la de directora de Rodalies de Catalunya. Recentment ha estat nomenada directora del Museu del Ferrocarril de Catalunya, situat al seu municipi de residència: Vilanova i la Geltrú.
Com ha anat l’entrada al Museu del Ferrocarril?
Vaig començar el passat 1 d’abril, i la veritat és que ha estat una entrada molt agradable. L’ambient del museu és molt positiu, ja que estem en l’àmbit de la cultura. I m’he trobat un equip molt compromès, molt professionalitzat, i amb moltes ganes. També vull agrair molt a l’anterior
directora, Pilar Garcia, que m’ha fet un traspàs molt ordenat.
Aquesta és una feina molt diferent de la que venia exercint fins ara. Troba a faltar l’estrès de Rodalies?
Al començament, i sobretot els primers dies, sí. Aquí també tenim moltíssima activitat i és un no parar, però d’una manera diferent perquè et pots permetre planificar coses noves, treballar en una cosa i aconseguir l’objectiu. En aquest sentit, és molt més agraït.
En quin moment es va interessar per l’àmbit ferroviari? I per què?
L’interès ve de família, perquè el meu pare va passar tota la vida laboral a Renfe. I per part de la família de la meva mare també tinc tiets que hi treballaven. Quan tenia 14 anys, el meu pare em va dir que hi havia unes oposicions per poder estudiar a Renfe i tenir un ofici. Jo volia estudiar Batxillerat, però vaig presentar-m’hi igualment i vaig aprovar. En aquell moment, la meva vida va canviar totalment. Vaig començar a l’escola de Formació Professional de Renfe, i després a l’escola d’aprenents, i poc a poc em vaig anar formant i vaig anar fent la meva carrera professional. Ara ja fa 40 anys d’això, i ha estat molt interessant perquè m’ha permès conèixer tots els vessants de la companyia: he treballat a manteniment, gestió, administració, etc. I, finalment, amb el colofó de tenir l’honor de poder dirigir les Rodalies de Catalunya.
Li ha estat fàcil arribar fins aquí?
Jo sempre dic una cosa: tot esforç té la seva recompensa. I sí que puc dir que tota la meva vida, la personal també, ha sigut a base d’esforç i sacrifici. Però ha estat un esforç gratificant. Tot i que mai a la vida m’hauria imaginat que portaria la direcció de Rodalies.
Ser dona ha estat un obstacle en la seva carrera professional?
En el moment en què vaig entrar a Renfe, aquest era un sector molt masculinitzat. De fet, jo recordo arribar als primers tallers de manteniment, on feia tasques d’auxiliar administrativa, i no hi havia lavabo per a dones. El lavabo per a dones estava al lloc on es guardaven les coses de la neteja. En aquella època, a Renfe quan les dones es casaven havien de deixar de treballar. I només si, per exemple, el marit es moria, els hi donaven la possibilitat de reincorporar-se a la companyia.
Però haig de dir que a tot arreu on he estat no he tingut mai cap inconvenient en el sentit que no m’acceptessin pel fet de ser dona. Sí que quan tenia les propostes de nomenament, jo competia amb homes, i sempre tens el sentiment que has de demostrar una mica més. En el fons aquesta també és una autoexigència nostra, perquè s’adonin que estàs preparada per a aquell lloc de treball. Però no m’ha passat mai que pel fet de ser dona no m’hagin respectat.
«El 50% dels visitants al Museu del Ferrocarril són estudiants i ara ens volem obrir a nous públics»
De què se sent més orgullosa?
Del que més orgullosa estic, i també és el més difícil, és d’haver pogut crear sempre un bon equip. Per poder gestionar 1.400 persones necessites un equip molt consolidat i cohesionat. La creació d’aquests equips ha sigut determinant en tots els moments d’inici de totes les meves etapes professionals.
Quin ha estat el moment més difícil de gestionar?
El més difícil de gestionar durant la meva etapa com a directora de Rodalies van ser dos accidents mortals que vam tenir, l’un a final de 2018 i l’altre a principi de 2019, a l’R4. Són circumstàncies que no estàs preparat per assumir, sobretot de cara a la família. I he d’agrair l’aixopluc que em va donar l’equip que hi havia en aquell moment a Renfe: president, director, etc.
També ha estat difícil quan no hem pogut donar al viatger el servei que realment volia. A banda de la política i de les possibles influències ex- ternes, el nostre objectiu sempre ha estat donar el millor servei als viatgers i sobretot a aquelles persones que necessiten utilitzar el tren per anar a estudiar, treballar, etc., i que han d’arribar a l’hora. Aquesta impotència que et trobes a vegades, també ha estat molt difícil de gestionar.
Quin és el llegat que deixa com a directora de Rodalies?
El meu objectiu ha estat posicionar Renfe i Rodalies a Catalunya. I hem impulsat molt la millora d’estacions, sobretot en el tema de l’accessibilitat universal. Les inversions que s’han fet ens han permès tenir unes estacions accessibles i més modernes. Quan jo he marxat, estàvem a més d’un 80% d’accessibilitat. També destaco la creació i impulsió del Pla de Rodalies, que si bé ara suposa algun inconvenient per les incidències, s’estan executant més obres que mai amb un nivell d’inversió elevadíssim. I serà un pas perquè en un futur – potser uns 5 anys – n’aconseguim els rendiments.
Quin canvi aportarà el Pla de Rodalies?
Suposarà guanyar fiabilitat a les xarxes, incrementar la capacitat, incorporar trens nous, renovació del material del parc mòbil, amb trens més moderns i confortables en els que puguis posar-hi la bicicleta i puguis entrar i sortir més ràpidament. Tot això, combinat amb la millora de la resiliència de la xarxa, ens ha de garantir arribar a més viatgers. Ara arribem a 400.000 viatgers al dia, però hem d’arribar a 600.000. Per tant, crec que en uns anys notarem molt aquests efectes.
Aquest pla ve a pal·liar la manca d’inversió dels últims anys?
Ve a ajudar a pal·liar aquesta mancança, però el que és molt important és la seva governança. El pla va començar des de Renfe cap a Adif, i ara amb el model del traspàs de Rodalies s’està creant la participació del govern de la Generalitat. I la suma de tots ha de servir per aconseguir aquests objectius, perquè és una infraestructura que necessitem tots els ciutadans de Catalunya. Al final serà un bé per a tots, un bé per a la societat.
«En el moment en què vaig entrar a Renfe aquest era un sector molt masculinitzat, no hi havia ni lavabos per a dones»
La digitalització ja està produint canvis al món de la mobilitat. Com creu que afectarà al món ferroviari?
Per començar, amb l’arribada de la T-mobilitat, on ja estem en una fase molt avançada. I el següent pas, que serà la tarifa per ús, permetrà atraure nous viatgers. Al final, qualsevol viatger ha de poder anar amb el seu mòbil i decidir quin mitjà de transport agafa -autobús, tren, metro- i que no hagi de pensar en res més. És un repte que tenim a prop, i que suposarà un gran pas gràcies a la digitalització. I hauríem de poder avançar encara més, per exemple eliminant la validació de torns, que són una barrera. Hauríem d’anar a un sistema més digital – semblant als supermercats d’Amazon als EUA– on al final del viatge et carreguin el cost al mòbil. Hem d’avançar cap aquí. No és fàcil, perquè la inte- gració de tot el sistema de transport a la T-mobilitat no ho és, però ho aconseguirem.
En el cas de Renfe, també tenim un projecte de seguretat amb intel·ligència artificial a les càmeres de vigilància als torns, que permet saber, per exemple, quantes persones van en bici, o quants homes i quantes dones han passat, i tot tipus d’informació que va molt bé per identificar quins són els teus clients i també per aplicar polítiques i millores en el sistema de transport, tant a les estacions, com en la manera d’accedir-hi, o per identificar els moments d’aglomeració.
I ara, com a nova directora del Museu del Ferrocarril, quins són els objectius que s’ha marcat?
Quan arribes a un lloc nou, i més en el cas del Museu, on s’ha fet una millora, gràcies a les in-
versions dels últims anys, que ha permès crear un museu del segle XXI, indubtablement s’ha de donar continuïtat. Però també estem pensant
en molts nous projectes…
Ens en podria avançar algun?
Hem començat a engegar algunes activitats complementàries al museu i a la museografia. L’octubre de l’any passat, coincidint amb el 175è aniversari, es va inaugurar la nova museografia, amb un relat que explica, en un viatge en el temps, com ha evolucionat el ferrocarril a Catalunya i Espanya, amb realitat augmentada, de forma digitalitzada, i d’una manera moderna. Però d’aquí a un temps haurà passat l’efecte d’aquesta novetat. Per això hem iniciat una nova activitat per als casals i campus d’estiu, perquè els nens i nenes puguin tenir un dia d’excursió al museu i que coneguin la història del ferrocarril. També estem dissenyant amb la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) una activitat
adreçada als alumnes de batxillerat i als del grau formatiu superior de formació professional, perquè puguin venir a visitar el museu i intentar despertar l’interès pel món del ferrocarril. Això coincideix amb el fet que al setembre s’inaugura a Vilanova el nou grau universitari de l’àmbit ferroviari a l’UPC i, per tant, volem despertar aquest interès per fer aquest grau. A més, hem programat activitats combinades. Per exemple, hem fet una exposició sobre els Sírex i volíem acabar-la amb un concert al migdia, on la gent pugui venir a escoltar música i fer un aperitiu. L’objectiu és que aquestes activitats atreguin a un nou públic que, a la vegada, permeti que vinguin a visitar el museu.
Quants visitants té ara el Museu?
L’any passat (2023) vam tancar amb quasi 40.000 visitants. I aquest any ja estem amb un 10-12% més. Pràcticament el 50% del nostre públic són estudiants. I ara volem obrir-nos a nous públics, amb la idea d’incrementar el nombre de visitants. I en aquest sentit també estem treballant un projecte a les instal·lacions de Renfe a Vilanova, que anomenem de Capitalitat Ferroviària, i realitzem conjuntament amb la UPC, l’Ajuntament de Vilanova i la Fundació, per donar a conèixer i obrir a la ciutadania la tanca que es veu al voltant del museu, i mostrar que les instal·lacions estan integrades al terme municipal. A més, recentment la Generalitat ha anunciat que l’Institut Lluc i Rafecas de Vilanova es convertia en el centre de formació per a les professions ferroviàries. Per tant, aquí hi haurà un clúster que permetrà que Vilanova sigui una referència en àmbit ferroviari. Tenim moltes coses a fer i, com sempre, l’important serà la coordinació de tots els actors que intervenen en aquest procés. Quan sumem tots, és una meravella.
«Durant la meva etapa com a directora de Rodalies hem impulsat molt la millora de l’accessibilitat universal a les estacions»
Creu que aquesta és l’última estació en la seva carrera professional?
No m’atreveixo a dir que és l’última estació. De moment, dic que és la propera parada perquè la vida a vegades et posa en situacions que no t’esperes. Quan estava a Rodalies també em pensava que la meva carrera acabaria amb el tema del manteniment i vaig canviar radicalment d’orientació.
Finalment, què representa haver rebut el Premi d’Honor dels Premis MobiliCat?
La veritat, no m’ho esperava. Han estat uns anys molt intensos pel que fa a la mobilitat, i amb un escenari de treball amb les administracions fantàstic. El tema de la pandèmia ens va unir molt, de tal manera que crec que va marcar un abans i un després. Per tant, és un orgull tenir aquest reconeixement. Al final, no és una feina només meva, sinó del meu equip, del que vam fer i del que vam aconseguir per sortir d’aquella situació. No oblidaré mai el moment del reconeixement ni tampoc la feina conjunta que hem fet. De fet, conservo molt bona relació amb totes les persones del sector, i espero que sigui per molts anys.
