Durant la meva trajectòria com a expert en transport, que va començar fa uns 20 anys, he tingut l’oportunitat de veure molt sovint l’ànsia dels ciutadans per les noves tecnologies i l’extensa creença que només el progrés tecnològic salvarà les nostres ciutats de tots els mals contemporanis.
Les ciutats d’arreu del món presenten una gran varietat de problemes com el canvi climàtic – contaminació, onades de calor, desastres naturals – o els canvis de mentalitats – globalització, digitalització, migracions humanes. Això fa que la planificació urbana sigui molt complexa, i en particular l’adaptació d’una o múltiples tecnologies per arreglar la societat.
Moltes vegades he vist modes de mobilitat fantàstics o noves tecnologies que afirmaven poder revolucionar la mobilitat, però després moltes han caigut en l’oblit. Com qualsevol start-up podria explicar els motius pels quals aquestes tecnologies no estan arribant en el mercat, poden ser variats: tecnologia avançada amb poca acceptació pública, requisits culturals, problemes financers, etc.
A tall d’exemple, en els darrers anys una tecnologia que està rebent bastanta atenció, que al meu parer de vegades està fora de lloc i pot ser perjudicial per a la seva adopció, són els vehicles autònoms. Quan pensem en els components d’aquests vehicles i en els avenços tecnològics que mostren i posen al servei dels ciutadans, el concepte de vehicle autònom és fantàstic. Malauradament, probablement a causa de la tecnologia impressionant que mostren, les expectatives del públic sobre aquesta tecnologia són massa altes. Cal desmentir el mite: els cotxes autònoms no solucionaran els problemes contemporanis més visibles de les ciutats, com ara la congestió, la contaminació o els problemes d’aparcament. Es tracta d’una qüestió d’espai: les ciutats estan cada cop més obstruïdes i no podran manejar més vehicles, siguin conduïts per persones o màquines.
En canvi, els autobusos autònoms, els autobusos llançadora o els microbusos i les tecnologies autònomes per a categories específiques de vehicles de passatgers – com ara els taxis – poden marcar la diferència i aportar els canvis que necessitem per als nostres paisatges urbans i el nostre benestar com a individus i comunitats.
A partir d’avui, els projectes de mobilitat autònoma que canvien el joc inclouen, per exemple, un projecte europeu de dos anys de vehicles autònoms sota demanda en zones de baixa densitat, o les 10.000 llançadores autònomes d’autoservei previstes a Hamburg. Tots dos testimonien la voluntat i el compromís a nivell nacional o regional per implantar vehicles autònoms que puguin donar suport a les necessitats de les diferents comunitats en entorns diversos ( rural o urbà).
Els vehicles autònoms solen combinar serveis 24/7, propulsió totalment elèctrica i sistemes digitalitzats de planificació, reserva i pagament. Aquestes característiques específiques s’adapten bé a les necessitats de mobilitat sota demanda i d’últim quilòmetre, alhora que donen suport a un ús fàcil, augmenten l’accessibilitat i la inclusió social, optimitzen les freqüències i les rutes dels vehicles o donen suport a la transició cap a societats més ecològiques.
Com a conclusió, podem dir que l’any 2024 suposa un punt d’inflexió pel que fa a la mobilitat autònoma, ja que s’han acabat els grans desenvolupaments de la zona i els casos d’ús es propaguen ràpidament. Ens correspon, com a experts i membres de comunitats, definir per quins vehicles i tecnologies autònomes -i per quins usos- les nostres societats i assentaments humans estan disposades a apostar.
