El meu interès pel tema de les dones i el transport va començar a Berlín, l’any 2019. Com a presidenta de l’Embassy of Cycling de Dinamarca, vaig ser convidada per la federació ciclista alemanya ADFC a parlar sobre dones i transport a l’ambaixada danesa.
Preparant la meva ponència, vaig llegir el llibre Invisible Women: Exposing Data Bias in a World Designed for Men de Caroline Criado Pérez. Entre moltes revelacions, em va impactar descobrir que les dones tenen un 47% més de risc de patir ferides greus o morir en accidents de cotxe quan condueixen. Per què? Perquè els sistemes de seguretat dels vehicles estan dissenyats principalment per a la mitjana d’alçada i pes d’un cos masculí.
Aquesta presa de consciència, entre moltes altres, va alimentar el meu interès per entendre com els nostres sistemes de transport sovint passen per alt les necessitats de les dones.
En aquell moment era directora de mercat a la consultora internacional Ramboll, i aquella xerrada em va portar a liderar un informe sobre gènere i mobilitat en 7 països. L’informe presenta dades sobre els patrons de desplaçament i les eleccions de mitjans de transport entre homes i dones.
El novembre de 2024, el partit Die Grüne (Els Verds) em va convidar a tornar a Berlín per fer una ponència en una conferència centrada en la seguretat viària i el gènere.
Vaig decidir fer dues preguntes:
- I si més dones participessin en la planificació del trànsit?
- I com podem planificar d’una manera més equitativa?
Informe sobre gènere i mobilitat en 7 països: Aquí
Diferències de gènere en el transport
La representació de les dones en el sector del transport continua sent molt desigual. A Europa, les dones representen només el 22% de la força laboral total del transport i només el 14% en el transport terrestre.
Tanmateix, el transport i la mobilitat no són neutres pel que fa al gènere: les normes socials, la participació desigual en el món laboral i la responsabilitat no remunerada en la cura familiar fan que les necessitats, oportunitats i comportaments de desplaçament siguin diferents per a homes i dones.
Les dades mostren que els homes són més propensos a tenir i conduir cotxes, majoritàriament en desplaçaments llargs entre casa i feina. En canvi, les dones caminen més, utilitzen més el transport públic local, fan trajectes més curts però amb més parades, i sovint acompanyen criatures o persones grans.
També les experiències de les dones durant els desplaçaments són diferents — especialment pel que fa a la seguretat personal. De fet, el percentatge de dones que van en bicicleta en una ciutat pot ser un bon indicador de seguretat per als ciclistes, ja que les dones tendeixen tenir més precaució davant el risc.
Quan observem el sistema de transport actual, veiem que la infrarepresentació de les dones, i per tant de les seves experiències, necessitats i valors, en la planificació del transport ha provocat un biaix inconscient cap als patrons i preferències masculines.
La perspectiva del parabrisa
L’enfocament predominant en la planificació durant els darrers 50 anys s’ha centrat en el cotxe, creant un sistema dissenyat des d’una “perspectiva del parabrisa”, enfocada en l’accessibilitat, la velocitat i l’eficiència dels cotxes. Aquesta perspectiva és evident a tot arreu:
– des dels “botons de petició” que han de prémer els vianants per poder creuar els carrers
– a la terminologia per descriure les persones que caminen i van en bicicleta com a “usuaris vulnerables de la carretera” o “usuaris no motoritzats”.
– permetre que cotxes i camions grans puguin recórrer 50 km/hora a les nostres ciutats interiors, posant en perill les persones
– deixar que la contaminació acústica i per partícules dels cotxes faci que milers de persones morin prematurament cada any.
Però… i si més dones planifiquessin? Què passaria aleshores? En explorar aquesta pregunta, vaig decidir preguntar-ho a l’oracle omniscient actual: ChatGPT.
Aquesta va ser la resposta, resumida:
Si més dones participessin en la planificació del transport, probablement veuríem els següents canvis:
- Millora de la seguretat, amb millor il·luminació, mesures de seguretat i espais públics ben vigilats.
- Accessibilitat millorada, amb rampes, voreres més amples, ascensors i espais públics inclusius.
- Priorització del transport públic per sobre del privat, amb més rutes i millor fiabilitat i assequibilitat.
- Més multimodalitat, integrant caminar, anar en bici, transport públic i cotxes compartits.
- Iniciatives ambientals, afavorint opcions verdes com caminar i pedalar.
- Disseny centrat en la comunitat, connectant serveis essencials.
- Serveis flexibles, com autobusos a demanda o rutes en hores vall per adaptar-se a horaris diversos.
Aquesta llista planteja un paradigma de planificació molt diferent de l’actual, un enfocament holístic, sostenible i centrat en les persones, que posa èmfasi en la inclusivitat, l’accessibilitat, la seguretat i l’equitat, especialment per a les comunitats marginades.
Com podem planificar d’una manera més equitativa?
Un enfocament equitatiu i centrat en les persones implica crear sistemes de transport inclusius, accessibles i sensibles a les diverses necessitats de la comunitat.
Però què vol dir això realment?
En la pràctica, vol dir garantir que la infraestructura serveixi a tothom: infants, dones, persones grans i persones amb diverses capacitats.
També vol dir garantir opcions de mobilitat fiables i assequibles en comunitats desfavorides, amb rutes que connectin amb escoles, serveis sanitaris i serveis socials.
La seguretat ha de ser una prioritat, especialment per a col·lectius vulnerables a l’assetjament i la violència, com dones i minories. Això implica millor il·luminació, evitar racons foscos, i dissenyar espais oberts i ben poblats.
Un disseny centrat en les persones també vol dir reduir el domini del vehicle a la ciutat, alentir el trànsit i promoure entorns segurs per caminar, anar amb bici i fer servir el transport públic.
Un sistema de transport així no només garantiria la seguretat i la comoditat, sinó que també promouria el benestar mental i físic, amb espais verds, art a l’espai públic, i àrees d’interacció social.
Necessitem més dones en la planificació i la política del transport. Però, encara més important, necessitem que tots els planificadors i polítics qüestionin l’statu quo i adoptin una visió holística del sistema de transport i no només des del seient del conductor. Cal posar les persones i les seves diverses necessitats al centre, rebutjar la normalització del perill i la incomoditat, i treballar per construir ciutats on tothom se senti segur i valorat en els seus desplaçaments quotidians.
Llegir versió original (ENG): Aquí
