El cartipàs dels ajuntaments sempre ha tingut regidories amb una feinada i un prestigi especial. Més enllà dels alcaldes omnipresents, el regidor que s’encarrega de quadrar el pressupost municipal ocupa un lloc d’honor, estimat i odiat a parts iguals per la resta de companys de govern. També estan sempre en el punt de mira aquells que tenen responsabilitats en matèria de neteja i seguretat. Pot enfonsar-se el món, però el que realment treu la son és que li robin al veí. I el que enfada de bon matí és sortir de casa i trobar-se tot el carrer ple de brutícia.
Aquestes carteres nuclears als ajuntaments han sumat una altra recentment: la mobilitat. El transport públic, les zones de baixes emissions, els carrils bici… són temes que monopolitzen el debat públic tant de ciutats grans com de municipis petits. A més, és un àmbit on no hi ha terme mig, les seves accions són estimades o odiades, però no deixen indiferent. En molts dels debats electorals d’aquests dies es dediquen blocs temàtics a una qüestió que abans era menystinguda, quan només es parlava de mobilitat de resquitllada, al tractar temes urbanístics.
Tampoc fa falta que ens remuntem molt enrere. En les campanyes municipals de fa 16 anys, algú que volia ser alcalde prometia una bona carretera de circunvalació i un gran aparcament soterrat al centre. Com més plantes tingués, millor. La foto de campanya se la feien sobre una plaça dura de la que treien pit encara que a l’estiu ni el nen més esbojarrat s’atrevia a jugar en aquell lloc sense cap ombra. Ara, els cartells electorals que pengen dels fanals presenten candidats que miren a càmera amb espais verds de fons. Algun d’ells fins i tot s’atreveix a fer-se fotos pujat en bicicleta. En patinet encara no s’ha vist cap, però tot arribarà.
Qualsevol partit que vulgui governar ha de dedicar unes línies del seu programa a fer propostes en matèria de mobilitat. Ni que sigui reclamarà un millor servei de Rodalies al pas per la seva població, encara que aquesta sigui la opció més fàcil. Els que vagin a per nota –i a per vots- hauran de jugar més fort: restriccions d’accés en cotxe als nuclis urbans més densos, propostes de transport públic adaptades a cada realitat concreta (des del bus a la demanda per urbanitzacions o polígons fins a nous tramvies) o una xarxa de carrils bici que incentivi l’ús de modes de transport sostenible. Tot això sense oblidar la dificil gestió de les furgonetes de repartiment a les ciutats i tractant de no enfadar a aquells que en el 2023 encara volen anar a comprar el pa en cotxe.
El més interessant de tot plegat és que no és quelcom que depengui de colors polítics. Per no ferir cap sensibilitat local, serveixi com exemple l’arribada del PP a l’Ajuntament de Madrid fa quatre anys: li van canviar el nom a l’espai restringit als cotxes contaminants i van fer algunes accions de pura cosmètica per semblar que ho capgiraven tot, però el pla impulsat per Manuela Carmena sobreviu. Encara que en alguns llocs es vulgui crear una batalla ideològica, la tendència de les ciutats és la que és, aquí i a la resta d’Europa.
L’únic que pot variar és la velocitat a la que es fan aquests canvis. Uns li posen més ganes que altres, uns avançaran a pas de tortuga i altres ho faran d’una manera tant accelerada que no tindran en compte les externalitats negatives i la pedagogia que requereixen els canvis, però el cert és que el camí de la mobilitat sostenible està marcat i no admet marxa enrere.
