El sector del transport és clau per al desenvolupament social i econòmic, i juga un paper determinant en l’accés a serveis bàsics com la salut, l’educació, els llocs de treball i els mercats.  A l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible de l’ONU, el transport s’incorpora a diversos Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), especialment els relacionats amb la seguretat alimentària, la salut, el creixement econòmic, les infraestructures resilients, les ciutats i els assentaments humans. En particular, el transport contribueix directament a cinc metes dels ODS 3, 7, 9, 11 i 12. 

Al mateix temps el sector del transport es altament vulnerable a l’impacte del canvi climàtic,  i desastres com inundacions i huracans afecten el transport més que a qualsevol altre sector d’infraestructures.  S’estima que els desastres naturals induïts pel canvi climàtic representen aproximadament 15 mil milions de dòlars anuals en danys directes a les infraestructures de transport, i aproximadament 107 mill milions en pèrdues per a les empreses. 

Aquestes són algunes de les raons per les quals el sector del transport és cabdal en el desenvolupament econòmic i social, especialment en economies emergents, i representa una gran part del finançament de les institucions de desenvolupament multilaterals. Col·lectivament, els MDB van proporcionar més de 20 milions de dòlars el 2016, 22 milions de dòlars el 2017, i gairebé 19 mil milions de dòlars EUA el 2018, de nou finançament per a projectes de transport més sostenibles.

A mesura que les economies emergents inverteixen en els seus sistemes de transport, s’enfronten a una decisió difícil: segueixen el desenvolupament tradicional de sistemes de transport dependents de combustibles fòssils i vehicles per carretera, o forgen un nou camí per al sector del transport coherent amb l’acció climàtica i el desenvolupament sostenible? 

Les moltes conseqüències del desenvolupament tradicional, incloses l’exclusió social, les víctimes mortals o les lesions de trànsit, la contaminació atmosfèrica local i les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH), mostren que aquesta trajectòria és massa costosa per continuar replicant-se. Tot i que a priori és més complex, un sistema de transport sostenible, integrat i centrat en les persones, podria resultar millor per al desenvolupament econòmic i social i alhora contribuiria a l’acció climàtica. Les economies emergents amb sistemes de transport menys madurs tenen la flexibilitat d’explorar noves maneres d’aprofitar l’entorn, les polítiques i les tecnologies per impulsar un nou desenvolupament que divergeixi del sistema tradicional de transport i limitar les emissions de GEH del sector abans que creixin. Cal tenir en compte que el transport representa un 23% d’emissions a Europa mentre que tan sols és del 6% a l’Àfrica Subsahariana. Seguint una trajectòria de desenvolupament de transport baixa en carboni, les economies emergents poden desacoblar trajectòries de creixement i trajectòries d’emissions de carboni, evitar quedar-se atrapades en sistemes de transport intensius en carboni i saltar-se el costós procés de remodelació i substitució que experimentaran els països de renda més alta en les properes dècades.

Investigant com traçar el nou camí de desenvolupament en el sector del transport en economies emergents,  a traves dels CCDR, es plantegen quatre lliçons apreses: 

1. Moltes de les solucions per a un model de transport que integri l’acció climàtica i de desenvolupament, ja estan disponibles. La descarbonització de la mobilitat no necessita de grans invencions ni avenços tecnològics. Invertir en transport públic i intermodalitat  – tant de passatger com de mercaderies -, o en mobilitat no motoritzada (mobilitat a peu o en bicicleta) són accions clarament ja alineades amb el desenvolupament i el clima.  
2. La descarbonització del transport està clarament alineada amb el desenvolupament econòmic sostenible , inclusiu i just.  Per exemple, augmentar l’oferta de transport urbà de baixes emissions, bus elèctric, metro, bicicleta, contribuirà a crear ciutats més saludables – gràcies a la reducció de la contaminació local-, més segures -menys accidents de trànsit-, i inclusives, donant l’opció de moviment igualitari i garantint l’accés a llocs de treball i serveis socials. Millorant la intermodalitat del transport de càrrega també es redueixen els costos de transport, que augmenten la productivitat i poden reduir el preu final dels productes bàsics com ara aliments. 
3. No es tracta només d’inversió, sinó que hi ha molt d’espai per a les polítiques públiques. És important incloure polítiques que ajudin a les inversions i a desincentivar l’ús de modes intensius d’emissions. És necessari reajustar incentius a tota l’economia i a tot el sector, com ara els preus dels carburants i les despeses i subvencions d’infraestructures i serveis. 

Hi ha diversos riscos en la transició que cal tenir en compte i analitzar.  El  canvi climàtic i els seus impactes generen un risc afegit a les noves inversions de transport. Per exemple, sequeres severes més freqüents podrien deixar el transport fluvial obsolet. El risc del paper dels nous combustibles: sembla bastant improbable que el gas natural pugui tenir un paper en la descarbonització abans que sigui suplantat ràpidament per altres nous combustibles com l’hidrogen o l’amoni. I també, el risc social i polític, pèrdua potencial de llocs de treball en certs sectors o l’oposició política dels sectors involucrats en la transició.