A mitjans de setembre només hi havia hagut cinc dies sense avaries o incidències a Rodalies. Malgrat que els combustibles fòssils barats s’esgoten i malgrat que la necessitat de descarbonitzar l’economia esdevé cada vegada més urgent a causa de l’emergència climàtica, moure’s en transport públic segueix sent una odissea, que a segons quins indrets del territori es paga a preu d’or. Pagar per saber quan surts, però no quan arribaràs (si és que hi arribes…). Això sí, fins desembre no ens podem queixar: arribar tard a la feina, en tren, ens surt gratuït!
Tal i com reconeixen les administracions, la mobilitat és un dret. Però avui dia ni la garanteixen, ni tenen cap pla per fer-ho. Des de fa dècades han lligat l’accessibilitat i la mobilitat a l’ús del vehicle privat a motor (i de l’avió!) i a la seva indústria. Quilòmetres i quilòmetres d’asfalt, autopistes amb més carrils que una pista d’atletisme, carburants barats, planificacions territorials sense alternatives al cotxe… I ara també, amb l’alliberament de les autopistes i la part subvencionada del preu del carburant, beneficis privats per a qui es mou en cotxe, però socialització de les despeses (ja que es paguen amb els impostos de totes, indiferentment de si fas servir el cotxe o no). El somni neoliberal de la llibertat individual i la [hiper]mobilitat sense límits, que ens ha fet dependents del cotxe.
A la vegada que s’ha anat potenciant el vehicle privat, s’ha anat abandonant, i fins i tot desarticulant, una xarxa de transport públic que fins al moment havia sostingut unes societats més arrelades al territori, de proximitat i menys nocives a nivell de salut humana i planetària. Supressió dels carrilets; infraestructures de tren infrafinançades i envellides des de fa anys; xarxa de busos privatitzades; freqüències no equiparables a anar en cotxe i no coordinació horària entre diferents mitjans de transport; més enllà de l’AMB, preus per trajecte molt més cars i sense una tarifació integrada. I ara encara, en comptes d’invertir diners en millorar tot aquest servei, l’únic que se’ls acut són obres faraòniques a la Sagrera, remodelar l’estació de Sants, proposar desplaçar l’estació de Figueres (amb perill de desús de la línia) o fer més línies per arribar a l’aeroport.
Rere la cortina de fum de la bonificació del preu del tren, no hi ha perspectiva de canvi. Seguir invertint diners a la indústria de l’automòbil i a promocionar aquest model de mobilitat només ens durà al desastre. Perquè ni el vehicle elèctric garantirà la mobilitat, ni això salvarà a milers de llocs de treball. Pa per a avui, fam per a demà.
L’única solució, llavors, és invertir en transport públic. I no serà fàcil revertir les dècades d’infrafinançament. I la perspectiva territorial serà molt important. Per fer-ho, cal millorar la infraestructura amb més xarxa de transport públic: expansió dels tren-tram (Olot-Banyoles-Girona, Costa Brava, Lloret-Blanes, Andorra-Seu d’Urgell-Alp…), busos a demanda, o tren transfronterer per a viatges internacionals. Al mateix moment, millorar-ne l’accessibilitat amb una bonificació del preu i una tarifació integrada per tota la demarcació de Girona (o tot Catalunya). Finalment, més freqüències de pas i una bona coordinació entre mitjans de transport.
Si ho fem, podrem entomar la crisi conjuntural sense deixar ningú enrere i garantint la llibertat de moviment a tothom i afrontar, alhora, l’Emergència Climàtica.
