El hàbits de mobilitat, és a dir, quins mitjans utilitzem i quants desplaçaments es fan al dia, canvien segons l’edat, el gènere, la capacitat adquisitiva i el territori on habiten les persones.

Pel que fa al gènere, segons la darrera EMEF -Enquesta de mobilitat en dia feiner- al Sistema Integrat de Mobilitat Metropolitana de Barcelona (SIMM) de 2022, cada dia feiner van haver- hi uns 20 milions desplaçaments, dels quals gairebé un 52% van ser de dones. D’aquests, aproximadament un 15% es van realitzar en transport públic.

Els patrons de mobilitat de les dones són diferents als dels homes. Les dades demostren que fan més viatges diaris, però són més curts en comparació amb els homes, ja que, són les dones les que assumeixen les anomenades tasques de cura: compres, acompanyament de menors o persones grans dependents, etc., és el que s’anomena itineraris poligonals. Els homes, en canvi, es caracteritzen per tenir itineraris molt més lineals, és dir, fan desplaçaments de casa a la feina i de la feina a casa.

Segons la darrera EMEF, al SIMMB, aquesta mobilitat, la de les cures, suposa un 21,2% dels homes i un 26,5% de les dones. Així mateix, són les dones les que es desplacen de manera més sostenible, utilitzen més els modes actius i el transport públic.

Una altra de les problemàtiques que pateixen les dones és l’assetjament sexual quan viatgen en transport públic, especialment les més joves, com així ho demostra l’enquesta sobre l’assetjament sexual al transport públic (SIMMB) feta l’any 2020, que constata que:

• Dues de cada tres dones van declarar haver patit algun tipus d’assetjament sexual mentre utilitzaven el transport públic (en els últims 2 anys)
• El 91% de les dones entre 16 i 25 anys havia patit assetjament sexual al transport públic (la victimització disminueix a mesura que augmenta l’edat)
• Menys del 35% de les víctimes havien parlat amb ningú d’aquest assetjament, per por, vergonya o bloqueig.
• Mentre que la reacció més comuna (77%) de les persones que presencien la situació d’assetjament és no fer res.

Des del Departament de Territori de la Generalitat de Catalunya, i des de fa uns 5 anys, s’està diagnosticant aquesta problemàtica, s’estan estudiant les causes i proposant i executant mesures que, des de la prevenció, possibilitin l’eradicació de les violències masclistes. De la mateix manera, també es treballa per a la incorporació de més dones al sector del transport.

El Pla Estratègic de Mobilitat i Gènere 2022, del qual ara s’està executant el seu Programa d’actuacions 2023-2025, fa un enfocament integral orientat a considerar les necessitats de mobilitat derivades dels patrons de desplaçament específics femenins, per tal d’eradicar o minimitzar les situacions de violència per raó de gènere que es produeixen al transport públic, i per revertir la participació tradicionalment inequitativa en el sector del transport, on, i segons dades de la UE, només un 22% de les professionals del transport són dones.

Altres de les actuacions que estan en marxa o que s’iniciaran properament des del DTER, en podem destacar algunes, com la redacció d’una guia de bones pràctiques per prevenir les situacions d’agressions sexuals en l’àmbit del repartiment de mercaderies a domicili, o la implementació de sistemes d’avís en situacions d’agressions als transports públics que connecti directament amb el telèfon d’atenció contra la violència masclista.

Així mateix, una de les estratègies més notòries en matèria de gènere és el Pla d’Igualtat de dones i homes d’FGC, on des del 2018 s’han desenvolupat tota una sèrie d’estratègies per a la incorporació de més dones a l’operadora. Amb aquest pla d’igualtat s’ha aconseguit augmentar el nombre de dones treballadores a FGC, així com tenir en compte les especificitats en matèria de conciliació i de detecció d’agressions de l’operadora. Tanmateix i per tal de seguir amb aquesta línia, ja es troba en fase de redacció un nou pla d’Igualtat per al període 2023 – 2026.

Com a conclusions, i quan parlem de mobilitat i perspectiva de gènere, s’han de tenir en compte els següents aspectes:

1. Les necessitats de mobilitat derivades de patrons de viatge específics, que històricament no han estat reconegudes i que les han exclòs de l’ús i gaudi ple de l’espai públic.
2. Les múltiples situacions de violència sexual i agressions que vulneren els seus drets, com ara l’assetjament i l’abús sexual a l’espai públic i en el transport.
3. Una participació tradicionalment inequitativa en el sector mobilitat, en especial als llocs de comandament, que s’inicia des de l’ambient escolar i transcendeix fins al laboral.
4. La consideració de les necessitats de les dones que treballen en el sector o que voldrien fer-ho, les seves demandes i necessitats.